El Gegant del π · Interactiu

Pentina l’eriçó

Arrossega pel pèl per aplanar-lo. En algun lloc sempre sobreviurà un remolí. És un teorema, no pas un nivell de dificultat.

Aquest eriçó és una esfera coberta de pèl, i el joc consisteix a pentinar-lo ben pla, sense cap clapa ni cap floc dret. No es pot fer. Ho garanteix el teorema de la bola peluda, que a Europa de vegades es diu teorema de l’eriçó i que Henri Poincaré va demostrar el 1885. L’expliquem a l’article «La bola que et pren el pèl», publicat a El Gegant del π, el blog de divulgació del Centre de Recerca Matemàtica.

Arrossega el dit o el ratolí per sobre del pèl i mira què fan els remolins, els punts que brillen. Cadascun porta un número, el seu índex, i el panell de dalt els suma. Els pots arraconar, ajuntar i fins i tot partir en trossos, però la suma sempre fa +2. Més avall t’expliquem d’on surt aquest 2.

+2suma dels índexs
remolins: 2

Pentina’l ben pla. No te’n sortiràs.

Pentinats canònics

Del codi de gràfics 3D

Arrossega per pentinar. Per girar l’eriçó, fes servir el botó dret, dos dits o «Gira la vista». Busca un remolí encès i pentina-hi just per sobre, a veure on s’escapa.

Per què no es pot pentinar

Imagina cada pèl com una fletxeta que jeu sobre la pell i apunta cap a algun costat. Pentinar bé vol dir dues coses alhora. Que totes les fletxes jeguin, sense cap que s’aixequi ni cap clapa pelada, i que la direcció canviï a poc a poc d’un punt al del costat, sense ratlles on el pèl salti de cop. Els matemàtics en diuen un camp vectorial tangent, continu i que no s’anul·la enlloc, i sobre una esfera no n’hi ha cap. Henri Poincaré ho va demostrar el 1885 per a la superfície d’una pilota, i Luitzen Brouwer ho va estendre el 1912 a les esferes de qualsevol dimensió parella.

Al teu cap sí que te’n surts, perquè té una vora, el naixement dels cabells, on amagar el desori. L’eriçó no en té cap.

Remolins amb número

Allà on la pinta fracassa hi ha un remolí, i cada remolí té un índex. Per calcular-lo, imagina que hi fas la volta per un cercle petit, en sentit contrari a les agulles del rellotge, i compta quantes voltes fa el pèl mentre camines. Si en fa una en el mateix sentit, l’índex és +1. Passa a les fonts, d’on el pèl raja cap enfora, als embornals, que s’ho empassen tot, i als vòrtexs, on el pèl gira com l’aigua d’una pica. Si la volta va a l’inrevés, l’índex és −1, i tens un punt de sella, on el pèl arriba per dues bandes i se’n va per les altres dues. Si en fa dues, +2. Al joc, els remolins positius brillen en taronja i els negatius, en blanc.

D’on surt el 2

Suma els índexs de tots els remolins de l’eriçó i et donarà 2, pentinis com pentinis. És el teorema de Poincaré-Hopf, que lliga aquesta suma a un nombre que depèn només de la forma de la superfície, la seva característica d’Euler. Per a una esfera val 2, i ho pots comprovar sense pèl. Dibuixa un mapa qualsevol sobre una taronja, compta els vèrtexs on es troben les fronteres (V), els trams de frontera (E) i els països, mar inclòs (F), i calcula V − E + F. Surt 2 cada vegada.

Com que la suma ha de fer 2, i no 0, no hi ha manera de quedar-se sense remolins. Un dònut, en canvi, té característica 0, i aquest sí que es deixa pentinar sencer.

Pentinats de manual

Els tres primers botons carreguen pentinats clàssics. «Pol a pol» fa sortir el pèl per un punt i el fa entrar per l’oposat, amb una font i un embornal de +1 cadascun. «Doble gir» hi posa dos vòrtexs, també de +1. «Remolí doble» ho concentra tot en un sol punt d’índex +2, i la resta de l’eriçó queda llisa com un mirall.

Els programes de gràfics també ho pateixen

Els programes que dibuixen en 3D necessiten sovint, a cada punt d’una superfície, una direcció que hi jegui al damunt, per orientar-hi una textura, un pèl o un reflex. Hi ha receptes publicades per calcular-la a partir de la direcció perpendicular a la superfície, i el teorema garanteix que cap no pot anar bé a tota l’esfera. La de John Hughes i Tomas Möller (1999) canvia de fórmula a mig camí, i el pèl salta de cop al llarg de dues costures, on apareixen dos remolins de +1. La de Jeppe Revall Frisvad (2012), més ràpida, es trenca en un sol punt, on z = −1, i el cas especial que la tapa hi concentra tot el defecte en un nus de +2.

A l’article hi ha la resta de la història, des del punt de la Terra on no bufa el vent fins a la forma de dònut dels reactors de fusió.