El Gegant del π · Interactiu
Un piano, un sintetitzador i les matemàtiques que els uneixen.
Delia Derbyshire, la dona que va donar so al tema de Doctor Who, treballava al Radiophonic Workshop de la BBC amb els famosos dotze oscil·ladors del taller, aparells que generen cadascun un to pur. Amb ells va arribar a refer el repic d'una pantalla de làmpada (la història és més avall). Aquí tens els teus dotze. El truc matemàtic és el mateix, la idea de Joseph Fourier que un so periòdic es pot muntar sumant ones senzilles. L'instrument acompanya l'article «Delia Derbyshire i les matemàtiques de la música electrònica», publicat a El Gegant del π, el blog de divulgació del Centre de Recerca Matemàtica.
Prem una tecla i mira les dues pantalles. La primera dibuixa la forma de l'ona i la segona n'ensenya els ingredients, una barra per a cada freqüència. Després mou els faders. Cadascun controla un oscil·lador que sona a un múltiple de la nota, i entre tots canvien el timbre sense moure la nota de lloc. Quan no sona res, la primera pantalla dibuixa igualment la forma que tindria el so. Els botons vermells toquen melodies conegudes, per si vols remenar els faders mentre sonen.
Faders de parcials. Cada fader és un oscil·lador: una ona sinusoidal pura a un múltiple de la freqüència de la nota.
També pots tocar amb el teclat de l'ordinador: la lletra impresa a cada tecla és la que has de prémer. Les files de baix (de la Z a la coma) cobreixen de Mi3 a Mi4 i les de dalt (de la Q a la U) de Fa4 a Mi5; les tecles negres són a la fila just per sobre de les blanques veïnes.
El teclat està afinat en temperament igual. Pujar una octava duplica la freqüència, i l'octava es divideix en 12 passos iguals, de manera que cada semitò multiplica la freqüència per 21/12 ≈ 1,0595. A partir de La4 = 440 Hz, la nota amb número MIDI n té freqüència f = 440 × 2(n−69)/12. Aquest exponent és tot el sistema d'afinació.
Una ona sinusoidal pura sona prima, i gairebé res a la natura en produeix una. Els sons reals són sumes d'ones sinusoidals: una freqüència fonamental f més harmònics a 2f, 3f, 4f i així successivament. El teorema de Fourier diu que qualsevol senyal periòdic es pot escriure d'aquesta manera, i la llista d'amplituds és el que la teva orella reconeix com a timbre. Els presets de dalt no són res més que receptes famoses. Una ona quadrada fa servir només els múltiples senars amb amplituds 1/n, una dent de serra els fa servir tots, i una triangular fa servir els senars decaient com 1/n2, alternant el signe, de manera que un parcial suma i el següent resta. Sense aquest detall, la punta del triangle s'arrodoneix.
Amb només dotze parcials, la quadrada tampoc no queda ben quadrada. Fixa't en les orelles que li surten a les cantonades. És el fenomen de Gibbs. Per molts parcials que hi afegeixis, no desapareixen, només s'aprimen, i sempre sobresurten prop d'un 9 % del salt.
Radiofònic reprodueix en bucle una seqüència original escrita per a aquesta pàgina: un ostinato de baix, una melodia lenta i dos lliscaments d'oscil·lador fets escombrant la freqüència de manera contínua entre notes, com Derbyshire feia girar un dial de to a mà. S'inspira en el so del 1963 sense citar-lo, perquè el tema de Doctor Who encara té drets d'autor.
Korobeiniki és més antiga que tot això. És una cançó popular russa dels anys 1860, lliure de drets fa molt de temps, que un cartutx de Game Boy va convertir en una de les melodies més reconeixibles dels videojocs. Prova-la amb el preset Quadrada. El xip de so de la Game Boy tenia dos canals d'ones de pols amb quatre amplades possibles, i la del 50 % és una ona quadrada, amb només harmònics senars que decauen com 1/n. Bona part del que sents com a «retro» és una sèrie de Fourier sense els termes parells.
L'Himne de l'alegria (Beethoven, 1824), A la cova del rei de la muntanya (Grieg, 1875) i Per a Elisa (Beethoven, 1810) són prou antics per ser de tothom. El de Grieg s'accelera una mica a cada volta, com fa l'original, així que deixa'l sonar.
L'últim preset fa trampa, a consciència. El metall percudit (campanes, gongs, una certa pantalla de làmpada verda de la BBC) no segueix la sèrie polida de múltiples enters: els seus parcials cauen en proporcions incòmodes, inharmòniques. El 1967 Derbyshire va analitzar el so d'una pantalla de làmpada en els seus parcials, es va quedar els dotze més forts i el va reconstruir amb els dotze oscil·ladors del Workshop. El preset desafina els teus dotze d'una manera semblant, amb unes proporcions inventades per a aquesta pàgina. Deixa de sonar com una nota i comença a sonar com un objecte.